A la taula rodona «Un projecte polític en defensa del català», que l’Escola d’Hivern de La Gueralda “Junteu-vos” va dur a terme a Vilafranca del Penedès setmanes enrere, una de les integrants, la filòloga i sociolingüista especialitzada en polítiques lingüístiques Marina Massaguer, va compartir que una de les seves propostes de solució pel que fa al foment de l’ús de la llengua catalana – i, per tant, per incrementar el número de persones que la parlen – es centra en comptar amb espais a nivell social en els quals els aprenents de català puguin parlar l’idioma compartint la seva pràctica en comunitat, tenint una activitat que impliqui la seva utilització, i per tant anar creant aquells vincles que faran que a la persona li vingui de gust mantenir tot allò après en un moment donat a l’aula.
L’EVA354, en col·laboració entre el Consorci per a la Normalització Lingüística a Vilafranca del Penedès, va engegar a finals de 2024 un projecte que va en aquesta línia: “Aprenents de català: i si llegim?”. Arrel de la conversa que vam mantenir amb ella sobre aquesta iniciativa, després de l’acte, es va desencadenar la possibilitat d’aprofundir en el tema i fer-li la següent entrevista:
A grans trets quina és la teva valoració, com a filòloga i sociolingüista especialitzada en polítiques lingüístiques, dels resultats que conté la darrera “Enquesta d’usos lingüístics de la població 2023” que s’ha publicat recentment, amb retard respecte al que estava previst?
A l’EULP 2023 hi veiem una evolució demolingüística marcada per una natalitat molt baixa i per l’arribada de persones de fora, com ja s’apuntava en edicions anteriors de l’enquesta. Tenint en compte aquesta tendència, l’única manera de garantir un bon present i un bon futur pel català és sumar més nous parlants entre la gent que ha arribat de fora i no té el català com a primera llengua. Ara ja se’n sumen, però no prou, i amb la gent que té el català com a primera llengua tampoc no en tenim prou. Un element molt interessant d’aquesta edició de l’EULP és la rellevància del que s’ha anomenat usuaris secundaris de la llengua, és a dir, persones que utilitzen en certa mesura el català però no com a llengua habitual. Podem pressuposar que aquestes persones tenen un coneixement suficient de la llengua per poder-la parlar quan l’ocasió ho requereix. Ara el que cal és generar més situacions i oportunitats per posar en pràctica aquests coneixements.
Quines serien les teves propostes de solució per intentar aconseguir, en la mesura d’allò possible, revertir la tendència a la disminució de l’ús del català?
Com apuntàvem en un estudi que vam dur a terme F. Xavier Vila, Avel·lí Flors-Mas i jo mateixa, l’objectiu ha de ser que els diferents perfils de parlants utilitzin més català en el seu dia a dia. És a dir, que els que no l’utilitzen gens el comencin a utilitzar una mica, que els que l’utilitzen una mica avancin cap a usos cada cop més bilingües, que els que en fan usos bilingües tendeixin a usos predominants del català i que els que en fan usos predominants esdevinguin mantenidors de la llengua en les converses. Per portar això a la pràctica cal assegurar, en primer lloc, que tothom té accés a aprendre la llengua i practicar-la, i això va més enllà de l’ensenyament formal, és a dir, de l’escola i dels cursos de català per a adults. Cal potenciar la creació d’espais per practicar el català en un entorn que afavoreixi l’entrada d’aquells que volen practicar-lo a xarxes de socialització que funcionin en català. En paral·lel, cal incidir en el canvi d’hàbits dels catalanoparlants perquè no canviïn de llengua davant d’un interlocutor que no té el català com a llengua inicial.
En concret, en quins col·lectius i en quins espais consideres que seria més urgent focalitzar la mirada?
En les persones que tenen coneixement del català i no el parlen o el parlen poc, és a dir, els usuaris secundaris que comentàvem abans. També cal multiplicar els espais facilitadors de l’ús del català entre infants i adolescents.
Fins a quin punt et sembla important que en aquell espai on s’utilitzi el català per dur a terme algun tipus d’activitat sigui compartit presencialment per catalanoparlants i no-catalanoparlants?
Aquests espais compartits i el vincle que s’hi genera és la clau. Ho mostra tota la recerca sobre nous parlants de català i també la meva tesi doctoral, centrada en diferents perfils de persones que viuen a Catalunya i no parlen català. En el cas dels no-catalanoparlants de la immigració espanyola del segle XX, si no ens ho mirem des d’una perspectiva individual sinó familiar —és a dir, si posem el focus en la seva descendència—, veurem que aquells que han après el català i l’utilitzen en el dia a dia són els que van tenir l’oportunitat de compartir espais i establir vincles amb catalanoparlants, ja fos a l’escola, al sindicat, a la parròquia o en clubs esportius.
En quina mesura els conceptes de vincle o comunitat són un estímul potent a l’hora d’utilitzar una llengua com és el català?
A través de la llengua tens accés a una sèrie de persones, espais i vivències que poden ser font de bones experiències. Per això és tan important vincular el català a les bones experiències més enllà de l’aula. I també és clau aconseguir que els nouvinguts se sentin cridats a espais tradicionalment catalanoparlants, i alhora que els catalanoparlants que freqüenten aquests espais no canviïn de llengua quan hi entrin persones que no tenen el català com a primera llengua.
Sovint, ens trobem que les persones que s’adhereixen a la nostra proposta “Aprenents…” són dones subjectes a hàndicaps vinculats a la seva condició de dona i, a més, immigrant. Cal tenir empatia i paciència per fer coincidir les seves circumstàncies i la nostra pràctica ja establerta: fins a quin punt consideres que aspectes en aquesta línia són els que fan que no hi hagi tantes iniciatives per l’estil?
Si volem que la immigració se sumi al català cal garantir que a Catalunya trobaran unes condicions de vida dignes pel que fa a habitatge, feina, ingressos, etc. Això, ara per ara, no tothom ho té assegurat. Cal vincular al català al fet de viure millor, tant des d’un punt de vista material com social. En molts casos la gent que arriba, especialment si treballen en feines amb poca qualificació, tenen unes circumstàncies complicades pel que fa a horaris i temps lliure. Per això és tan important la flexibilitat en projectes com el de “I si llegim?”. També ens hem de situar en un context en què el sistema socioeconòmic actual ens empeny cap a un debilitament de la vida comunitària a causa, entre d’altres, de canvis en el lloc de residència (per no poder pagar el lloguer, per exemple), de l’auge de l’individualisme, de la priorització del benefici econòmic immediat, de les ideologies de cosmopolisme que condueixen al desarrelament… Tot això va molt lligat a les dinàmiques sociolingüístiques també. I és per això que cal abordar conjuntament la millora de les condicions de vida, l’enfortiment de la vida comunitària i l’extensió de l’ús del català.
Què et sembla i com creus que podríem millorar el nostre projecte “Aprenents de català: i si llegim?”, que hem impulsat en col·laboració amb el Consorci per a la Normalització Lingüística?
Penso que està molt ben orientat. Potser només incidiria en el fet de continuar triant textos que interpel·lin els lectors, que siguin espais el màxim d’horitzontals possibles i que, de bracet amb la pràctica de la lectura en veu alta, se’n potenciï la dimensió com a entorn per practicar la conversa en català i per establir lligams entre catalanoparlants i gent que l’està aprenent.
