Hi havia una vegada un rei anomenat Comesquesoctancregut. Aquest rei tenia flaca per la pintura i com que pel simple fet de ser rei no se’l considerava gaire, expressava el seu desassossec vital pintant a tort i a dret. Val a dir que de vegades se’n sortia millor i d’altres no: ni sempre (molt) malament ni sempre rebé del tot. Però anava fent. Per complementar les seves gràcies o mancances artístiques, acostumava a fer-se present a les inauguracions de les galeries d’art així com en museus o d’altres esdeveniments culturals de la gran ciutat on vivia. No perdia mai l’ocasió de deixar-se veure i fer-se sentir. Sostenia i ensabonava contactes, encaixava mans, picava l’ullet aquí i allà i si podia venia sempre sempre sempre el seu peix, és clar. De tant en tant, baixava a comarques. A desgrat seu, li quedava clar que el món existia més enllà del seu melic, per la qual cosa era capaç de sacrificar alguns moments de la seva vida i invertir-los en provincianismes.
Va esdevenir-se que un dia va arribar a un pintoresc i motivat poblet on l’havien convidat a fer una xerrada sobre la seva obra. Hi havia una petita però cuidada fira que ja tenia certa trajectòria tot i que a ell no li interessava gens, però va pensar que estaria bé anar-hi per veure’s amb alguns dels seus col·legues que també hi havien fet cap –no entenia massa per què– i preparar-se i fer barrila per a la gran fira que la setmana següent hi hauria a la gran ciutat: la interessant, la important. Calia mostrar-se tant com pogués ja que la competència era ferotge, i tot i que somreia i reia les gràcies als que li convenien, també s’estava molt de perdre ni cinc segons ni mirar a aquells desconeguts que, incomprensiblement, també participaven en la fira i s’entestaven a autoanomenar-se pintors. A qui li interessava tot allò? És ben sabut per part de tothom que els grans artistes han passat directament del bressol al llenç i amb la fama, el gust i el traç a la mà en lloc de pinzell, batalles i desencants, on vas a parar! Què hi pot passar de bo, a comarques, que no hagi passat ja, cent vegades, a ciutat?
El cas és que no s’ho va passar gaire bé a la petita fira. Es veu que no li van fer prou cas i a sobre, unes senyores –sempre les senyores, que pesades!– li van voler mostrar un seguit de quadres que havien fet inspirant-se en un dels seus –com aguantar aquestes infàmies, va pensar ell–. Per postres, un amic pintor va triomfar amb el seu tarannà proper i rialler i va vendre un nombre no gens menyspreable de quadres quan ell just sí en va col·locar un parell. I la rematada final: deixar-se entabanar per una pintora desconeguda i acabar-li comprant obra! Calia emborratxar-se ràpid per oblidar tot aquell despropòsit, quedava clar. Va marxar enfadat, es veu. Ser rei i no tenir prou catifa va ser tot un desencís. Que no se li fes prou la gara-gara ni fos el protagonista de tot plegat, deixava palès que allò havia estat una pèrdua de temps i anar-hi, una mala decisió. La ignorància és infinita. Qui vol barrejar-se amb els plebeus? Qui vol parlar amb senyores, veure el pseudoguapo rural del poble, el bibliotecari, els presents i futurs artistes, els petits burgesets comarcals que compren art, el docent que prescriu i la de la galeria rònega que ni recorda com es diu? I, el pitjor de tot, trobar-se algun súbdit a qui li va donar fa temps quatre consells i veure que comença a vendre més que ell! Mai dels mais!, pensà el rei. I sant tornem-hi amb la rebequeria: qui vol passejar-se per una plaça i dos carrers amb estands de quatre galeries independents en una fira on no podràs recollir cap premi ni sortir a la premsa de nivell? El pobre home va marxar amb la cua entre cames.
L’endemà i en plena ressaca es va desfogar del decebedor dia que havia passat. Va esplaiar-se fent mofa i burlant-se de tots aquells pagesots davant d’una audiència que l’adorava (o només el suportava) i amb el vistiplau de la reina (que també pintava) i algun il·luminat que cínicament va pensar que els escarnis públics bé podien ser un regal per als pobres emprenedors mancats de poder i altaveu. Potser tota aquella befa serviria perquè algú descobrís que aquella misèrrima i prescindible fira existia sobre la capa de la terra. Encara n’haurien d’estar contents!
Tot va arribar a orelles del petit poble, és clar, però allà tots aquells escarafalls els van ser una mica igual. Ja havien vist de lluny que, aquell rei, anava despullat.
Jordina Biosca Soler
Article publicat originalment al diari El punt AVUI el 7 d’octubre del 2026
