Jo soc partidària de cremar llibres. Trobo que per Sant Joan hauríem d’aprofitar l’avinentesa de fer net i treure tot allò que sobra. Hi ha hagut moments de la humanitat en que s’ha fet i estic segura que devien gaudir (alguns) amb l’escalforeta de la flama. Enteneu-me, però. Vull dir que l’objecte, per si mateix, no és sinó un plec de fulls cantellut, potser pesat, ple de lletres. N’hi ha que no valen res (desmitifiquem, si us plau), n’hi ha a milers que es deixen llegir i tants d’altres que son sublims. Ara bé, el que ens interessa, no és l’objecte en si.
Els camins que porten a llegir, o no, son part de l’educació, la família o l’atzar, segurament. Circumstancials moltes vegades. Per molt que el govern, els pares o els mestres tinguin o no una intenció concreta vers el futur lector de la jovenalla del país, de vegades les coses son absolutament imprevisibles: recordo una amiga que sempre ho suspenia tot però que furgava als armaris dels pares per llegir els contes picantons de les revistes eròtiques de ja fa una bona colla d’anys. Això va portar-la de més gran a ser una abnegada i cultivada lectora d’aquest gènere i de retruc, de molts d’altres.
També recordo algú que m’explicava que el seu pare li comprava, per 15 pessetes, còmics d’unes col·leccions anomenades Joyas literarias juveniles amb títols d’escriptors de renom mundial -Twain, Dickens, Salgari…- dels quals, degut al bon regust, anys més tard se’n llegiria els originals. Hi ha l’anècdota del científic britànic David Attenborough que als 10 anys es va fascinar a l’escoltar en una conferència a un tal Mussol-Gris, un activista ecologista amerindi avant la lettre -del qual val la pena llegir-ne la biografia- que el va portar a iniciar-se a través dels seus llibres i d’altres que vindrien després en el mon de les ciències naturals i l’ecologisme. Hi ha qui es va enamorar de la seva professora de literatura i va llegir tot allò de que ella parlava o hi ha qui llegiria per escapar-se perquè el mon que l’envoltava era insuficient, pèssim, o ves a saber què. Hi ha qui encara, a dia d’avui, no ha llegit ni mitja línia. Sigui com sigui, cada lector, precoç, mitjà o tardà, té la seva pròpia fórmula iniciàtica.
Però el que segueix interessant no és pròpiament el llibre i per això reprenc la proposta de la foguera. Tot i que us haig de confessar que mai he estat capaç de cremar un sol llibre, encara que sí de llençar-ne alguns, reitero l’audàcia d’un Sant Joan fogós i literari. I per què, us preguntareu? Diria que mai com ara s’han editat i publicat tants llibres. Estem envoltats de llibres dia sí dia també i se’ns en venen les excel·lències amb raó o sense. Em pregunto com ens ho hem de fer per destriar el gra de la palla. Paradoxalment, per arribar a saber què és el que t’interessa més llegir, has de llegir molt: la mateixa premissa marca el camí. I el marca a partir dels continguts, d’allò que hi ha dins el llibre. Del que t’explica el llibre.
A Fahrenheit, els qui exercien el poder cremaven els llibres, i la gent se’ls aprenia de memòria com a única manera de mantenir-los vius. Vius al cap. Al cap! I cadascú en triava un. Quin triar seria, si fos el cas, una decisió dificilíssima, queda clar. Però Fahrenheit era una situació límit. Memoritzar-los, o perdre’ls per sempre més. L’opció, doncs, era clara. I això em porta a la meva conclusió.
L’autor txec Bohumil Hrabal ho va escriure, com ningú altre que jo hagi llegit, al seu llibre Una solitud massa sorollosa. El protagonista de la novel·la és un drapaire que premsa llibres i paper vell. Parla de tot el que ha llegit i de tot el que arran de les lectures té al cap. I també parla dels inquisidors i alhora, dels temps previs quan encara no hi havia impremta. Diu: “…i jo ja sé que els temps en què tot el pensament estava inscrit en la memòria humana havien de ser molt més bells; si en aquells temps algú hagués volgut premsar llibres, hauria hagut de premsar caps humans…”
Heus ací la mare dels ous, penso. El llibre, l’objecte, es converteix en el conductor de les idees, no en la idea. Llegir-lo i entendre’l, retenir-ne el contingut, és el que marca la diferència. Saber què és el que t’ha aportat, el que has entès i viscut, quedarà en la memòria. Naltros serem els portadors del contingut; i si en algun moment algun trastocat o eixelebrat decideix que ja es poden cremar tots els llibres, aquests no desapareixeran perquè els retindrem al cap i serà més difícil que ens el facin acotar.
Bon Sant Jordi!
Jordina Biosca
Vilafranca del Penedès, abril del 2026
*article publicat originalment al diari El punt AVUI el dia 23 d’abril de 2026.
