Ja fa més d’un segle que Mossèn Alcover, el singular canonge manacorí, es decidí a recollir de boca del poble de Mallorca les rondalles, llegendes i tradicions que la gent havia tramés per narració oral des de temps immemorials. El resultat de la seva gran tasca és un aplec de més de quatre-centes narracions de tot tipus: rondalles meravelloses i humanes, faules, facècies i coverbos, acudits i tradicions, són les Rondaies Mallorquines d’en Jordi des Racó. Les dones -no podia ser d’altra manera- hi són ben presents i desenvolupen tots els rols que pugueu imaginar. Hi trobem dones decidides i arriscades al costat d’altres porugues i temorenques, jovenetes bellíssimes i altres lletges com un pecat, jaies amables i altres de mal caràcter. Un ample i virolat ventall de tipus femenins extraordinàriament forjats i descrits per l’enginy del poble i la ploma d’en Jordi d’es Racó, un mostrari singular, a voltes poètic i altres divertit, però sempre atractiu. Però el mateix trobem en els rondallaris catalans, valencians, de la Catalunya del Nord i de La Franja.
Us proposem una breu i sintètica revisió dels models femenins que hi apareixem, i que són els mateixos -en essència- que els que trobem a tots els recull de rondalles arreu d’Europa. La primera distinció dels models femenins podria ser entre dones passives i actives. Les passives són les que apareixen a alguns tipus de rondalles meravelloses, noies belles i submises que no tenen altra funció que ser la recompensa de l’heroi, el premi que el seu pare -sovint un rei o un noble senyor- ha establert per a aquell que realitzi una proesa determinada. Aquest model de princesa conformista és el més tòpic -i també el menys ric en matisos- però no és -ni molt menys- el predominant a les rondalles de l’arc mediterrani. Al contrari, les rondalles del nostre entorn cultural són plenes de dones i noies valentes i emprenedores, capaces de decidir el seu destí, que saben resoldre qualsevol conflicte amb intel·ligència i imaginació. Aquesta afirmació la podem il·lustrar amb nombrosos exemples, tant de rondalles meravelloses com humanes. Pensem en les madones que enganyen el dimoni, les dones dels gegants que -a base d’accions i preguntes estratègiques- aconsegueixen descobrir tots els secrets d’aquests éssers, les filles dels personatges malèfics que inventen mil estratagemes per poder fugir amb l’heroi, les donzelles que s’enfronten a una sogra mig bruixa que les exigeix un munt de proves abans de deixar que es casin amb el seu fill, les que -per deixar pujar l’enamorat fins a dalt de la torre on es troben captives- usen la seva cabellera com a escala i desafien la ira del gegant que les empresona. I entre les rondalles que no compten amb l’ingredient meravellós trobem joves espavilades que amb el seu enginy aconsegueixen superar les proves que els imposa qualsevol home. També hi ha les dones que es valen d’enganys i embulls per aconseguir els seus propòsits; les que no dubten en disfressar-se d’home per venjar el seu honor o anar a la recerca de l’estimat perdut; les que assumeixen les seves tasques amb una gran responsabilitat, etc.
Entre les narracions de to burlesc hi ha els models més exagerats i caricaturescs, també els plantejaments més clarament masclistes, ja que aquestes narracions són les que més directament es vinculen amb la vida quotidiana. Així, en els nostres rondallaris hi trobem personatges tan inoblidables com la núvia que no volia pastar, la dona que deia estimar molt el seu marit i -a l’hora de la mort- li planyia fins el llençol més humil i l’amortallava amb una vella xarxa, les beates avaricioses enganyades per segadors desvergonyits, les pacients esposes, germanes o núvies d’homes beneits i tanoques, les velles presumides que creuen en miracles que les faran tornaran joves, les dones bambes que convertien qualsevol tasca quotidiana en un enfilall de despropòsits i un llarg etcètera.
La relació podria continuar fins a l’infinit, però cal acabar. A mode de conclusió podem dir que les rondalles en general no són masclistes ni feministes, ja que qualsevol afirmació que aporti exemples en un sentit es pot rebatre fàcilment amb exemples que demostren el contrari. És innegable que hi ha narracions que desenvolupen plantejaments masclistes -fruit dels estereotips de comportament social-, però també n’hi ha d’altres que podrien ser considerades d’un feminisme militant i aferrissat. Les rondalles són calidoscòpiques i reflecteixen les múltiples cares de la realitat, però també donen forma a les creacions de l’imaginari col×lectiu. Així mateix, no podem oblidar que les dones són -i han estat tradicionalment- les principals narradores i -perquè no dir-ho- probablement també creadores d’aquestes rondalles, la visió del món des del punt de vista de la dona hi és, idò, ben present. A nosaltres, les dones d’avui, ens pertoca no deixar extingir la flama i contar aquestes històries a les nostres filles i també, als nostres fills. Hi descobriran -hi descobrirem- bona part de l’essència del nostre poble.
Caterina Valriu
